La Terra parla quan el cor batega.
El volcà és el pit el qual mama la nova Vida.
El nadó, xucla la llet amb tanta ànsia que el degoteig constant, incansable, embolcalla el cos de la dona-mare que expectant filtrarà l'ardor generat per tanta estimació.
El treball intens i intern de la Gaia, fa palpitar un cor que sol.licita buidar per donar, per continuar, per mantenir units els fragments convinguts i consolidats d'un trencaclosques esgrafiat.
El dit pot tapar la sortida, però no pot evitar el dolor derivat.
Pot semblar aturar lo visible des de la filosofia del materialisme, però allò imperceptible prossegueix en l'infinit esmunyint-se pels camins de l'ànima.
Saturar amb insistència pot copsar la relació de la companyia, fins convertir en rutinària i avorrida el sentit propi d'aquesta comunió, disgregant l'experiència adquirida de la fecundació divina, femenina - masculina.
